Xarnega!

Català: Quan els meus pares van arribar a Barcelona, amb una mà al davant i una altra al darrere, van començar a aprendre a estimar la seva nova terra. Però Catalunya no els va regalar res més que una altra oportunitat on començar de nou. Tot ho van aconseguir amb l'empenta del seu esforç. La meva mare no tenia poc més que tristesa. I molta força. La força de la seva juventut. Els dies, els anys, les circumstàncies l'han fet catalana, que no parla massa bé el català però que sent i pensa com a ciutadana de Catalunya, que ha vist els seus fills nèixer i crèixer aqui. No torna a Andalusia més que per a visitar-la a l'estiu, treure's el "mono" i tornar al seu entorn real de vida, Catalunya, Barcelona. Així doncs, quan vam nèixer nosaltres, els meus germans i jo, això va fer que acabés d'arrelar-se més a la terra catalana. Jo, parlo català sobretot a la feina i amb determinades persones. M'emociono amb el "Cant dels Ocells" de Pau Casals i al mateix temps, no em canso de sentir Camarón, m'agrada ballar la rumba catalana i la barreja musical d'"Ojos de Brujo". No comparteixo la idea de la Independència de Catalunya i alhora em molesten moltes formes de viure i d'èsser dels andalussos. Però totes dues cultures corren per les meves venes i aixo es veu en multitut de situacions a la meva vida. Sóc el que alguns dirien pejorativament: una xarnega. Jo ho crido als quatre vents amb orgull, perquè això ha reportat sempre a la meva vida riquesa i pluralitat, ment oberta i capacitat per fusionar idees de cultures molt diferents, però amigues entre si. Sóc X-A-R-N-E-G-A! Sí. Castellà: Cuando mis padres llegaron a Barcelona, con una mano delante y otra detrás, comenzaron a aprender a amar su nueva tierra. Pero Cataluña no les regaló nada más que otra oportunidad de comenzar de nuevo. Todo lo consiguieron con su esfuerzo. Mi madre no tenía poco más que tristeza. Y mucha fuerza. La fuerza de su juventud. Los días, las circunstancias, los años, la han hecho catalana, que no habla demasiado bien el catalán, pero que siente y piensa como ciudadana de Cataluña, que ha visto a sus hijos nacer y crecer aquí. No vuelve a Andalucía más que para visitarla en verano, quitarse el "mono" y volver a su entorno real de vida, Catalunya, Barcelona. Así pues, cuando nacimos nosotros, mis hermanos y yo, aquello hizo que se sintiera más enrraizada a la tierra catalana. Yo hablo catalán sobretodo en el trabajo y con determinadas personas. Me emociono con el "Cant dels Ocells" de Pau Casals y, al mismo tiempo, no me canso de escuchar a Camarón, me gusta bailar la rumba catalana y la mezcla musical de "Ojos de Brujo". No comparto la idea de la Independencia de Catalunya y, al mismo tiempo, me molestan muchas formas de vivir y de ser de los andaluces. Pero las dos culturas corren por mis venas y eso se ve en multitud de situaciones en mi vida. Soy lo que algunos llamarían peyorativamente una charnega. Yo lo grito a los cuatro vientos con orgullo, porque esto ha aportado siempre a mi vida riqueza y pluralidad, mente abierta y capacidad para fusionar ideas de culturas muy diferentes, pero amigas entre sí. ¡Soy C-H-A-R-N-E-G-A! Sí.